El Tribunal Suprem declara nul el RD 1301/2006

El passat dia 30 de maig, la Sala Tercera del Tribunal Suprem va dictar una sentència per la qual va declarar nul el Reial Decret 1301/2006, de 10 de novembre, en el qual s’establien les normes de qualitat i seguretat per a la donació, l’obtenció, la avaluació, el procediment, la preservació, el magatzematge i la distribució de cèl·lules i teixits humans i, el el qual també s’aprovava la normativa de coordinació i funcionament per a l’ús en éssers humans.

Llegir més…

El Tribunal argumenta que, com que s’afecta a «aspectes essencials per a la protecció de la salut», com manifestava en el seu Preàmbul el mateix Reial Decret, aquesta matèria s’emmarcava com a reserva de Llei Ordinària, és a dir, l’Estat hagués hagut de regular els bancs de cèl·lules mare com a Llei, i no, com va fer, amb una norma reglamentària, en aquest cas, com un Reial Decret.

La sentència del TS no entra a valorar el contingut material del Reial Decret, sinó que declara nul el mateix per «insuficiència de rang», a l’haver-se realitzat una transposició en el nostre dret intern d’una Directiva Europea de 2004 sobre aquesta matèria, mitjançant una norma reglamentària i no amb una Llei.

Els magistrats del TS assenyalen en la sentència la importància del principi de reserva de llei formal com a garantia essencial en un Estat de Dret, i asseguren que les restriccions als àmbits de llibertat es realitzen «no pel poder Executiu mitjançant normes menys legals, sinó pels representants de la ciutadania en normes amb rang de Llei que són l’expressió de la voluntat popular».

En aquest sentit, el tribunal indica que la reserva de llei formal, «que deriva de la previsió de l’article 43.2 de la Constitució, determina que el Govern i l’Administració no pot dictar reglaments en aquelles matèries afectades per l’esmentada reserva incidint negativament sobre l’esfera jurídica dels ciutadans sense un previ apoderament legal».

El plet va estar paralitzat mentre el Tribunal Constitucional resolia sobre si aquesta matèria era competència exclusiva de l’Estat o de les comunitats autònomes, després d’una qüestió plantejada per la Comunitat de Madrid. El Constitucional, en sentència de 16 de febrer de 2012, va acordar que la competència per a la seva regulació corresponia a l’Estat.