La responsabilitat civil d’un advocat en el cas del càmping “Las Nieves” de Biescas

La Sala Primera del Tribunal Suprem ha fet pública una sentència, de data 20 de maig de 2014, per la que declara la responsabilitat professional d’un lletrat que no va informar als seus clients del sobreseïment i arxivament (auto que va ser notificat al procurador) de la seva querella, donant lloc a la prescripció de la posterior acció de responsabilitat patrimonial contra l’Administració que, en canvi, si va ser estimada per la jurisdicció contenciosa-administrativa respecte de les demés persones perjudicades pel mateix sinistre i en les mateixes circumstàncies en relació a la tragèdia del càmping «Las Nieves» de Biescas.

Llegir més…

ELS FETS

Els demandants van contractar els serveis de l’advocat demandat per a la obtenció de les indemnitzacions que els haguessin pogut correspondre a causa de la defunció dels seus respectius familiars en el sinistre de «Las Nieves» el fatídic dia 7 d’agost de 1996.

L’advocat va acceptar fer-se càrrec de la direcció jurídica en les diligències prèvies seguides pel Jutjat d’Instrucció núm. U de Jaca. Aquestes actuacions penals van ser objecte de sobreseïment provisional i arxivament en Auto de 4 d’octubre de 1999, reservant-se als perjudicats l’exercici de les corresponents accions tant en la via civil com en la contenciosa-administrativa. Contra aquest Auto d’arxivament i sobreseïment provisional, l’advocat condemnat va interposar recurs de reforma i subsidiari d’apel·lació, aquest últim desestimat per l’Auto de 14 de juliol de 2000 de l’Audiència Provincial d’Osca i que va ser notificat a la procuradora dels demandants el dia 17 de juliol de 2000.

Transcorregut el termini de prescripció d’un any, segons resulta de l’article 142 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, del Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, des de l’arxivament de la causa penal i per tal de poder formular la reclamació per responsabilitat patrimonial contra l’Administració, l’advocat demandat va comunicar als demandants el canvi de tramitació de les actuacions indicant-los que, per no ser especialista en jurisdicció contenciosa-administrativa, no continuaria dirigint el cas, recomanant per a la defensa dels interessos dels demandants a un altre advocat, al qual va acudir un d’aquests, remetent-li la documentació el mes de març de 2002.

No va ser fins el dia 21 de desembre de 2005, que la Sala del Contenciós-Administratiu de l’Audiència Nacional va dictar sentència reconeixent la indemnització corresponent a les persones que havien exercitat oportunament l’acció.

Els demandants van reclamar al lletrat el dany material coincident amb la pèrdua de l’oportunitat processal, per la impossibilitat d’obtenir una indemnització per la defunció dels seus familiars semblant a la reconeguda en l’esmentada sentència als que sí havien reclamat a temps els danys morals. Cal afegir a tot això el fet que els perjudicats indemnitzats, i després de 10 anys d’espera, ja van començar a cobrar les indemnitzacions reconegudes judicialment.

La sentència de primera instància va desestimar la demanda i la sentència en segona instància va desestimar el recurs d’apel·lació dels demandants basant-se en les raons següents: a) Tota responsabilitat de l’advocat exigeix que el dany porti causa de la seva actuació negligent, essent necessari acreditar els perjudicis reals i no basant-se en meres hipòtesis; b) la pèrdua de l’oportunitat no encaixa amb el fet de que s’estigués tramitant un expedient de responsabilitat patrimonial denegació la qual potenciaria l’obertura de la via de la jurisdicció contenciosa-administrativa; c) el còmput de termini de prescripció quan ha estat precedit per una causa penal a efectes d’aplicació del termini d’un any previst en la Llei 30/1992, s’inicia a partir de la notificació a l’interessat de l’auto de sobreseïment (art. 160 LECrim), fet que no va efectuar-se; d) l’apel·lació sobre altres criteris jurisprudencials en els que es basava el risc de que la reclamació no prosperés suposava una hipòtesi que resultava insuficient per a invocar un perjudici que no podia assegurar-se com a cert, doncs no existeix la certesa sobre el resultat del procediment en tràmit fins que no es dicta sentència apreciant la prescripció de l’acció.

Contra aquesta sentència els demandants-apel·lants van interposar recurs de cassació que fou admès a l’empara de l’article 477.2.2n LEC, per raó de la quantia.

LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM

La sentència del TS descarta els raonaments pronunciats entenent que les circumstàncies fàctiques del cas enjudiciat, i en particular a les que fan referència a la conducta de l’advocat demandat una vegada va ser notificada al procurador la resolució ferma del sobreseïment de les actuacions penals, perquè integren un incompliment dels seus deures contractuals, devent conduir a declarar la seva responsabilitat i a imputar-li les conseqüències danyoses que per als demandants suposa el fet mateix de no haver obtingut les corresponents indemnitzacions, quan per altra banda, sí que les van obtenir els perjudicats que en el seu dia van reclamar a temps en via administrativa.

D’aquesta manera, segons el TS, l’actuació de l’advocat va ser contrària als seus deures professionals i a la seva obligació de mitjans (ja que va conèixer a través del procurador que el procediment penal havia estat arxivat l’any 2000 fet que no va comunicar als seus clients fins a dos anys més tard) i tot plegat va suposar una disminució notable i certa de les possibilitats d’èxit de la reclamació ulterior dels perjudicats per a ser configurada com un dany indemnitzable, i per contra se’ls va abocar a una situació d’incertesa (situació aquesta evitable si haguessin conegut a temps per boca del seu lletrat la possibilitat de reclamar davant d’una altra jurisdicció), i que va frustrar les lògiques expectatives de qui confia a un advocat la defensa dels seus interessos.