JURÍDICA.CAT ADVOCATS publica la següent informació en forma de recomanació i informació bàsica per a totes aquelles persones que, com a consumidores del sistema bancari, es plantegen presentar una reclamació sempre que la seva hipoteca contingui una clàusula sòl o terra.
QUÈ ÉS UNA CLÀUSULA SÒL O TERRA?
Una clàusula sòl o terra consisteix en una condició financera que va ser inclosa el dia de la firma davant del notari en l’escriptura de préstec hipotecari a interès variable la qual impedeix a la part deutora o prestatària poder beneficiar-se de la baixada dels tipus d’interès.
COM PUC SABER SI EN LA MEVA HIPOTECA VA INCLÒURE’S UNA CLÀUSULA SÒL?
Aquests tipus de clàusules financeres contingudes en la gran majoria de préstecs amb garantia hipotecària es troben, dins la densitat de tot el contingut contractual, en un epígraf que pot portar per títols els que segueixen: “tipus d’interès variable“, “limitació de la variabilitat“ o “límits de l’interès variable“.
COM PUC SABER SI EL BANC M’ESTÀ APLICANT LA CLÀUSULA SÒL?
Plantegem la pregunta d’una altra manera: He estat pagant sempre la mateixa quota tot i que els tipus d’interès hagin sofert una baixada?. A data d’avui, el tipus d’interès Euribor que, hauria de substituir al ja desaparegut IRPH de Caixes d’Estalvi es manté en un valor negatiu equivalent a un -0,08%.
QUÈ PUC FER PER A RECLAMAR LA CLÀUSULA SÒL?
La part deutora o prestatària de la hipoteca poden iniciar el procediment de reclamació per a la devolució de les quantitats pagades indegudament a les entitats financeres en concepte de clàusula sòl poc transparents mitjançant el mecanisme que contempla el Reial Decret Llei (RDL) aprovat en l’últim Consell de Ministres i publicat al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) el passat dissabte 21 de gener.
Els afectats per la clàusula sòl únicament podran presentar la reclamació al seu banc. Rebuda la reclamació per part de l’entitat financera aquesta oferirà al client reclamant un càlcul amb la quantitat a retornar o les raons per les quals considera que la reclamació no és procedent. En el moment que el reclamant rep l’oferta del banc haurà de manifestar si està o no d’acord amb el càlcul realitzat per l’entitat financera. En el cas d’estar-hi d’acord, el banc haurà de procedir a retornar la quantitat oferta al client. Tot aquest procés ha de realitzar-se en un termini no superior als tres mesos des de la presentació de la reclamació.
COM A CONSUMIDOR TINC DRET A ADREÇAR-ME DIRECTAMENT ALS TRIBUNALS?
El consumidor pot decidir, evidentment, recórrer directament a la via judicial. Ara bé, si el client opta reclamar al banc pel procediment extrajudicial proposat pel Govern, haurà d’esperar que la mateixa reclamació extrajudicial finalitzi per tal que pugui presentar una potencial demanda als jutjats.
És molt important també que el consumidor sàpiga que si decideix presentar una demanda judicial passant per alt el camí extrajudicial proposat pel Govern i obté una sentència econòmicament millor a la que hagués estat oferta pel seu banc, serà l’entitat financera la que haurà de fer front a pagar les costes judicials del procediment però, i aquest és un dels punts més discordants en quan a una suposada protecció dels consumidors, si en seu judicial el banc posa fi al procediment, és a dir, dóna total conformitat a les pretensions de la demanda, l’entitat financera quedarà lliure de pagar les costes processals (o almenys és el que diu l’esmentat RDL tot i que, en la nostra opinió, el govern no hauria de poder decidir sobre l’aplicabilitat de normes contemplades en la Llei d’Enjudiciament Civil), essent el consumidor qui hauria de fer front als honoraris dels serveis d’advocat i procurador que hagi contractat prèviament.
COM ES TORNEN ELS DINERS?
Teòricament, i assenyalem teòricament perquè tot plegat és molt recent, el banc hauria de retornar en efectiu metàl·lic aquelles quantitats que el client hagi pogut pagar de més a causa de l’aplicació de la clàusula sòl. De totes maneres, cal que el consumidor sàpiga que en el RDL més amunt esmentat es deixa la porta oberta a l’entitat financera per tal que pugui retornar una part en efectiu i una altra part com a amortització anticipada basant-se en una diferència de pagament de capital que es produeix en el préstec pel fet d’abonar-se menys interès.
Si el consumidor prefereix la devolució en efectiu, el banc haurà d’abonar-li en un termini màxim de tres mesos des de la reclamació inicial i, en el cas que les parts acordin una altra fórmula, l’acceptació per part del client haurà de ser perfeccionada mitjançant un document privat després d’haver estat degudament informat del valor econòmic de la mesura alternativa en un termini no superior a 15 dies.
HAURÉ DE PAGAR IMPOSTOS PER LES QUANTITATS QUE EL BANC PUGUI RETORNAR-ME?
Aquest és un punt en què, tot i no quedar massa clar, en principi, el client no hauria de perquè tributar cap de les quantitats percebudes per aquest concepte. En aquest sentit, l’única regularització contemplada en el RDL del passat 21 de gener haurà de fer-se amb l’Agència Tributària sempre que hi pugui haver una excessiva deducció per habitatge habitual, per rendiments d’activitats econòmiques o de capital immobiliari, sense imposició de cap tipus de recàrrec.
Evidentment, i això cal tenir-ho present, els consumidors quedaran obligats a presentar una liquidació complementària en el cas que els diners pagats de més a causa de la clàusula sòl haguessin estat utilitzats per a la desgravació de l’habitatge habitual.
De totes maneres, la quantitat rebuda com també aquells interessos generats per la demora no hauran de declarar-se pel fet de no estar inclosos en la base imposable de l’IRPF (Impost de la Renda a Persones Físiques).
El que recomanem des de JURÍDICA.CAT ADVOCATS és que les persones que puguin estar afectades per aquesta clàusula sòl o terra ho consultin prèviament a professional de l’advocacia per tal d’assegurar que el que pot oferir el banc s’ajusta als seus drets i interessos.
Un treballador ha estat absolt d’un delicte de revelació de secrets del qual se l’acusava per part de l’empresa on treballava. El motiu és que va portar a judici correus interns de la mercantil.
La sentència de l’Audiència Provincial de Madrid 329/2015, de 27 d’abril de 2015, ha absolt l’acusat del delicte de revelació de secrets del qual havia estat imputat perquè ha considerat que no concorren els requisits que exigeix el tipus penal.
A més, l’Audiència Provincial ha condemnat a l’empresa a fer front a les costes, tal i com va sol·licitar la defensa de l’acusat. La raó és que la companyia va voler mantenir obert de totes totes el procediment, tenint a l’ex-treballador quatre anys lligat al mateix, sense una base suficient i allargant el termini per l’actitud abnegada de l’empresa, la qual ha estat incapaç d’acreditar el delicte que imputava a l’ex-treballador.
Els fets
S’expliquen els fets com a provats els que després de l’acomiadament del treballador denunciat, aquest va presentar com a prova documental per a la seva defensa en el judici laboral celebrat davant del Jutjat Social, dades i informacions de l’empresa que li van arribar al seu correu electrònic personal, fet aquest que no ha quedat acreditat per l’acusació. Aquesta informació li va arribar quan ja havia estat cessat de l’empresa, sense que ell hagués participat en la seva il·lícita obtenció i de manera que tampoc ha quedat acreditada, tal i com assenyala la sentència.
Aquesta informació es basava en correus confidencials, enviats per la Directora Gerenal d’operacions, i que contenien dades puntuals sobre ingressos previstos per la companyia, ingressos d’operacions efectuats, objectius, facturació o previsions, que l’ex-treballador va presentar amb intenció de combatre les raons objectives al·legades per l’empresa en justificar el cessament de la relació laboral que mantenien.
La sentència
Segons el tribunal, aquests fets no son constitutius de delicte de revelació de secrets perquè no ha quedat acreditat que s’hagin revelat “secrets“ de l’empresa, “doncs no tenen aquest caràcter, ni rellevància, uns correus que parlen simplement del que es pot qualificar de bones notícies de naturalesa econòmica per a l’empresa i que contenen recomanacions per a una millor gestió“.
Els documents que contenien els correus enviats per la Directora General d’Operacions tractaven sobre qüestions relatives al desenvolupament de l’empresa, el seu pla de negoci i incorporaven també un vídeo corporatiu del President. Concretament, en els documents hi havia informació i dades puntuals sobre “predictive revenues” (ingressos desitjats), “executable revenues” (ingressos d’operacions efectuades), objectius, facturació i previsions.
Doncs bé, a judici de la Sala aquests fets no són legalment constitutius de delicte de revelació de secrets que imputava l’acusació particular a l’ex-treballador, ja que no van concórrer els requisits exigits pel tipus penal, ni tampoc resultaven constitutius de la revelació de secrets d’empresa de l’article 278 CP que alternativament podria haver-se-li imputat també.
El primer dels il·lícits, també conegut com “hacking” o “espionatge informàtic” (art. 197 ó 200 CP, en supòsits de perjudici a persones jurídiques requereix com element subjectiu el propòsit de descobrir els secrets o vulnerar la intimitat de l’altre. En aquest cas, no ha quedat acreditat que s’hagin revelat “secrets” de l’empresa que exerceix l’acusació particular, doncs no tenen el caràcter, ni la rellevància, uns correus que parlen simplement del que es pot qualificar de “bones notícies” de naturalesa econòmica per a l’empresa i que contenen recomanacions per a una millor gestió. Per altra banda, tampoc ha quedat acreditat que la presentació de la documentació en un procediment judicial hagi perjudicat a l’empresa pel caràcter de les dades i informacions contingudes en la mateixa, ja que, segons afirma l’Audiència Provincial, una cosa es que es tracti d’informacions confidencials i una altra és que es tracti d’un “secret” que entén són coses diferents.
La Sala afirma com a conclusió que no pot considerar-se concurrent l’esmentat element subjectiu ja que l’ús de les dades citades no es va fer amb ànim de divulgar intimitats sinó de defensar-se en un procés laboral del que l’acusat considerava (amb un major o menor encert) una informació que contradeia les raons del seu acomiadament, basast en raons objectives, és a dir, en la mala situació de l’empresa.
Els fets denunciats dels delictes dels articles 278 i següents del CP, que en principi haurien hagut d’acabar culpant a l’acusat, tampoc resulten acreditats. Aquests preceptes atorguen una protecció penal davant la competència, sancionant les conductes que es consideren mereixedores d‘una multa penal per suposar un exercici de competència deslleial no acceptable. Es castiga a qui atempta a la competència de la forma més greu possible, per afectar a la capacitat competitiva de l’empresa, disminuint les seves possibilitats de negoci, projectant-se l’acció sobre el secret d’empresa, tenint en compte el valor que suposa la informació que té una empresa i que de ser coneguda per tercers podria afectar a la seva competitivitat, amb virtualitat per a perjudicar-la.
Aquestes conductes són doloses, però és que a més, es requereix un dol específic consistent en l’ànim de descobrir els secrets i d’aquesta manera afectar al mercat.
La Sala afegeix com a requisits del “secret d’empresa” la confidencialitat, l’exclusivitat, el valor econòmic i la licitud, enumerant a mode d’exemple els que han estat considerats per la nostra jurisprudència com a tals; així, les llistes de clients, de proveïdors, dades sobre organització interna de l’empresa, sobre secrets industrials i/o sobre el conjunt de relacions institucionals bàsiques per a l’empresa, entre les que cal destacar les seves relacions amb Hisenda.
En aquest cas, segons l’Audiència Provincial, en absolut cal concedir als correus en qüestió, el caràcter de secrets d’empresa.
En un altre ordre de coses cal destacar, finalment, l’expressa condemna en costes que realitza la Sala a l’acusació particular, tal com va sol·licitar la defensa de l’acusat. I això perquè ha estat l’empresa la part que no ha volgut tancar el procediment de cap de les maneres i sense una base suficient (allargant-se el seu termini amb una durabilitat de quatre anys) davant la posició sostinguda del Ministeri Fiscal que considerava no delictiu el que s’imputava a l’acusat. (Font: Noticias Jurídicas).