L’ÚS DE CORREUS CONFIDENCIALS PER A LA DEFENSA DAVANT D’UN ACOMIADAMENT

Un treballador ha estat absolt d’un delicte de revelació de secrets del qual se l’acusava per part de l’empresa on treballava. El motiu és que va portar a judici correus interns de la mercantil.

La sentència de l’Audiència Provincial de Madrid 329/2015, de 27 d’abril de 2015, ha absolt l’acusat del delicte de revelació de secrets del qual havia estat imputat perquè ha considerat que no concorren els requisits que exigeix el tipus penal.

A més, l’Audiència Provincial ha condemnat a l’empresa a fer front a les costes, tal i com va sol·licitar la defensa de l’acusat. La raó és que la companyia va voler mantenir obert de totes totes el procediment, tenint a l’ex-treballador quatre anys lligat al mateix, sense una base suficient i allargant el termini per l’actitud abnegada de l’empresa, la qual ha estat incapaç d’acreditar el delicte que imputava a l’ex-treballador.

Els fets

S’expliquen els fets com a provats els que després de l’acomiadament del treballador denunciat, aquest va presentar com a prova documental per a la seva defensa en el judici laboral celebrat davant del Jutjat Social, dades i informacions de l’empresa que li van arribar al seu correu electrònic personal, fet aquest que no ha quedat acreditat per l’acusació. Aquesta informació li va arribar quan ja havia estat cessat de l’empresa, sense que ell hagués participat en la seva il·lícita obtenció i de manera que tampoc ha quedat acreditada, tal i com assenyala la sentència.

Aquesta informació es basava en correus confidencials, enviats per la Directora Gerenal d’operacions, i que contenien dades puntuals sobre ingressos previstos per la companyia, ingressos d’operacions efectuats, objectius, facturació o previsions, que l’ex-treballador va presentar amb intenció de combatre les raons objectives al·legades per l’empresa en justificar el cessament de la relació laboral que mantenien.

La sentència

Segons el tribunal, aquests fets no son constitutius de delicte de revelació de secrets perquè no ha quedat acreditat que s’hagin revelat “secrets“ de l’empresa, “doncs no tenen aquest caràcter, ni rellevància, uns correus que parlen simplement del que es pot qualificar de bones notícies de naturalesa econòmica per a l’empresa i que contenen recomanacions per a una millor gestió“.

Els documents que contenien els correus enviats per la Directora General d’Operacions tractaven sobre qüestions relatives al desenvolupament de l’empresa, el seu pla de negoci i incorporaven també un vídeo corporatiu del President. Concretament, en els documents hi havia informació i dades puntuals sobre “predictive revenues” (ingressos desitjats), “executable revenues” (ingressos d’operacions efectuades), objectius, facturació i previsions.

Doncs bé, a judici de la Sala aquests fets no són legalment constitutius de delicte de revelació de secrets que imputava l’acusació particular a l’ex-treballador, ja que no van concórrer els requisits exigits pel tipus penal, ni tampoc resultaven constitutius de la revelació de secrets d’empresa de l’article 278 CP que alternativament podria haver-se-li imputat també.

El primer dels il·lícits, també conegut com “hacking” o “espionatge informàtic” (art. 197 ó 200 CP, en supòsits de perjudici a persones jurídiques requereix com element subjectiu el propòsit de descobrir els secrets o vulnerar la intimitat de l’altre. En aquest cas, no ha quedat acreditat que s’hagin revelat “secrets” de l’empresa que exerceix l’acusació particular, doncs no tenen el caràcter, ni la rellevància, uns correus que parlen simplement del que es pot qualificar de “bones notícies” de naturalesa econòmica per a l’empresa i que contenen recomanacions per a una millor gestió. Per altra banda, tampoc ha quedat acreditat que la presentació de la documentació en un procediment judicial hagi perjudicat a l’empresa pel caràcter de les dades i informacions contingudes en la mateixa, ja que, segons afirma l’Audiència Provincial, una cosa es que es tracti d’informacions confidencials i una altra és que es tracti d’un “secret” que entén són coses diferents.

La Sala afirma com a conclusió que no pot considerar-se concurrent l’esmentat element subjectiu ja que l’ús de les dades citades no es va fer amb ànim de divulgar intimitats sinó de defensar-se en un procés laboral del que l’acusat considerava (amb un major o menor encert) una informació que contradeia les raons del seu acomiadament, basast en raons objectives, és a dir, en la mala situació de l’empresa.

Els fets denunciats dels delictes dels articles 278 i següents del CP, que en principi haurien hagut d’acabar culpant a l’acusat, tampoc resulten acreditats. Aquests preceptes atorguen una protecció penal davant la competència, sancionant les conductes que es consideren mereixedores d‘una multa penal per suposar un exercici de competència deslleial no acceptable. Es castiga a qui atempta a la competència de la forma més greu possible, per afectar a la capacitat competitiva de l’empresa, disminuint les seves possibilitats de negoci, projectant-se l’acció sobre el secret d’empresa, tenint en compte el valor que suposa la informació que té una empresa i que de ser coneguda per tercers podria afectar a la seva competitivitat, amb virtualitat per a perjudicar-la.

Aquestes conductes són doloses, però és que a més, es requereix un dol específic consistent en l’ànim de descobrir els secrets i d’aquesta manera afectar al mercat.

La Sala afegeix com a requisits del “secret d’empresa” la confidencialitat, l’exclusivitat, el valor econòmic i la licitud, enumerant a mode d’exemple els que han estat considerats per la nostra jurisprudència com a tals; així, les llistes de clients, de proveïdors, dades sobre organització interna de l’empresa, sobre secrets industrials i/o sobre el conjunt de relacions institucionals bàsiques per a l’empresa, entre les que cal destacar les seves relacions amb Hisenda.

En aquest cas, segons l’Audiència Provincial, en absolut cal concedir als correus en qüestió, el caràcter de secrets d’empresa.

En un altre ordre de coses cal destacar, finalment, l’expressa condemna en costes que realitza la Sala a l’acusació particular, tal com va sol·licitar la defensa de l’acusat. I això perquè ha estat l’empresa la part que no ha volgut tancar el procediment de cap de les maneres i sense una base suficient (allargant-se el seu termini amb una durabilitat de quatre anys) davant la posició sostinguda del Ministeri Fiscal que considerava no delictiu el que s’imputava a l’acusat. (Font: Noticias Jurídicas).